Alejandro Pino és un jove de vint-i-quatre anys. Ha viscut sempre a Viladecans, i sempre ha jugat a futbol. És jugador de Tercera RFEF actualment, i juga a l’A.E. Prat. És també entrenador de futbol, i entrena a nens petits al Sector Montserratina.
1. Quina ha estat la teva trajectòria fins a arribar a jugar al primer equip del Prat?
Jo vaig començar a jugar a l’E.F. Gavà, aquí al costat perquè quan era molt petit el meu cosí jugava allà, i jo vaig començar a jugar per ell perquè em va influenciar molt. Vaig estar allà tota la vida fins a arribar al primer equip. El primer any va ser complicat i no van comptar amb mi, me’n vaig haver d’anar a jugar aquí (al Sector Montserratina). Quan estava jugant aquí estava molt còmode i jugant per diversió. Vaig fer unes temporades i vaig rebre una trucada del filial del Prat. Allà coneixia alguns jugadors de la mateixa edat que jo i vaig marxar per aconseguir nous reptes. Porto quatre anys, dos al filial i dos al primer equip.
2. Com has aconseguit arribar-hi?
Doncs jo crec que sempre m’he caracteritzat pel meu treball i treballar en silenci, com s’acostuma a dir, sempre he jugat per diversió. Els meus pares sempre m’han inculcat que per aconseguir qualsevol cosa a la vida s’ha de treballar i has de donar el màxim que tinguis. I una mica fins a arribar aquí va ser el meu camí. També és veritat que les meves expectatives mancaven una mica i m’ho vaig prendre també com a diversió, però, estant aquí, s’ha de treballar posar atenció als partits i entrenaments, que és molt important. I partint d’això, el rendiment depèn del teu esforç i has d’evitar hàbits que no són correctes o que no et beneficien tant. Jo crec que el camí és bo i tinc la sort de tenir un treball i amb bones passes he arribat on estic.
3. Com ha sigut psicològicament? Has sentit pressió?
Pressió com a tal no. Per exemple, he pogut viure experiències boniques al futbol i al Gavà crec que ho estava aconseguint. L’últim any de juvenil, va ser l’any amb més confiança perquè vaig tenir un gran entrenador que em va donar molta confiança i això ho vaig notar al meu rendiment. De vegades, estàs bé o estàs malament i és aquí on notes la diferència de tenir aquesta confiança. En aquell moment, vaig anar pujant, el primer equip ja em donava oportunitats. Fins aquí anava tot bé, jo em veia com un adolescent o un nen que anava fort i psicològicament molt content i molt còmode. El primer pal futbolístic va ser quan no em valoraven al Gavà i vaig perdre les ganes, la confiança i vaig deixar el futbol una mica de costat. Em trobava sense confiança i sentia que no tenia tant nivell, que no em volien allà. El primer que et ve al cap és que si no ets fort mentalment, llences la tovallola com es diu, per això vaig venir a jugar aquí amb els meus amics i amb el meu cosí. Aquí, al Sector Montserratina, vaig tenir dificultats psicològiques. Sentia que no em valoraven molt, que equips amb més nivell no em valoraven i que no podria estar en categories altes. Al final, vaig pensar que el temps i esforç faria que acabés sent bona persona i bon company. A partir d’aquí, vaig tenir un aprenentatge psicològic i, a poc a poc, vaig aprendre, vaig tenir més confiança i també van confiar més en mi. Vaig aprendre, que si les coses no van bé no s’acaba el món. S’ha d’esperar perquè tindràs una oportunitat. Amb tot això del Prat vaig veure que, tota aquesta paciència que vaig tenir, va servir per fer un gran pas i ara m’ho prenc amb més tranquil·litat. He tingut tres anys molt bons i això m’ha servit per a la vida en general que quan no confien en tu o les coses no van bé, has de tenir paciència.
4. Has pensat a deixar el futbol alguna vegada?
Sí, sobretot el moment aquest que et comentava. Vaig haver de marxar del Gavà. Era un nen i portava tota la vida jugant allà. Era la meva zona de confort. Quan vaig venir aquí no va ser el que jo esperava. Em van baixar tres categories i veia que gent que tenia menys trajectòria que jo, jugava més i pensava que el futbol no era per a mi. Vaig pensar, fins i tot, que hauria de jugar per diversió i que, en qualsevol moment, hauria de deixar això. Després, vaig pensar que hauria de seguir el meu camí. Fins ara, havia estat un camí d’obstacles, fins al moment que vaig arribar a una altra categoria, molt més alta. Era molt feliç i això per mi va ser molt important. Aquesta temporada no tinc molta participació. S’està fent molt llarg i també hi ha moments crítics. Però si alguna cosa he après aquesta vida, és que quan les coses van malament no t’has de rendir, has de tenir paciència i bona actitud. Hi ha hagut moments en els quals pensava que el futbol no era el més prioritari per a mi i que no arribaria mai a guanyar-me la vida, però de moment, aquí hi soc.
5. Tens cap objectiu?
Bé, després d’uns quants anys he anat pensant on vull arribar. Quan ets petit o ets adolescent, penses que estaria bé arribar el més alt possible, mantenint els peus a terra i, arribar a les categories més altes d’aquí d’Espanya o qualsevol lloc. Vas veient la realitat i veus que és impossible. Sempre he tingut l’objectiu d’arribar el més alt possible, i ara crec que estic a una bona categoria. Estic molt content, ja que puc sobreviure. Al final, aconseguir que el futbol em doni diners és una cosa de la qual estic molt orgullós. Òbviament, m’agradaria tenir una categoria més alta, i viure de tot el món aquest. És un camí de pujades i baixades. I sent realista, el meu objectiu és jugar uns partits a aquesta categoria, intentar pujar i aprofitar bé el moment, ja que el futbol no és per tota la vida.
6. Quin és el teu somni?
El meu, avui en dia, és viure del futbol. Ara mateix no em dona per molt, per sobreviure únicament. Des de petit, somio a jugar en l’elit per ser professional. Ara mateix, la gent considera que aquestes categories són semiprofessionals i és veritat. El meu objectiu ara mateix és arribar el més lluny i poder viure del futbol. De petit et diria que el meu somni era arribar a primera divisió, però això saps que arribes als vint-i-quatre anys i es fa més difícil i, per ser més realista diria que el meu somni seria pujar a la màxima categoria que pugi i viure del futbol sense problemes.
7. Com compagines la teva vida social amb la teva vida futbolística?
Doncs és veritat que, quan arribes a més categories es limita una mica el tema vida social, per dir-ho d’alguna manera. Al final, les sortides amb els amics, els dinars, els sopars, es veuen limitats. Els partits i entrenaments són molt exigents, t’has de cuidar molt més, però intento porta-ho bé, amb la família i els meus amics, fent plans i parlant amb ells. Al final, tot això es limita molt perquè no pots fer tot el que feia aquí al Sector Montserratina, com per exemple, sortir de festa el cap de setmana… Però bé, és un sacrifici que vull complir i limita una mica, però és veritat que durant el temps lliure puc fer la majoria de les coses que feies abans.
8. Hi ha cap partit que recordis molt bé o del que guardis records?
Tinc molts rècords de partits: gols a l’últim minut, partits on guanyes lligues, sobretot a l’escola Gavà. Hi ha molt bons partits que recordo, ja que he estat tota la vida allà. Gols a l’Espanyol, al Barça… Tot això, ho recordo molt bé, però si he de dir un rècord, diria que un gol de l’any passat a tercera federació. Va ser un dia que per mi va ser un canvi. Marcar a una categoria molt important i que era un camí que s’obria per aconseguir adaptar-me a la categoria. Bé, era un partit que em va fer la sensació que obriria un camí.
9. Com animes als nens perquè puguin arribar a jugar en una categoria alta?
El més important que els hi dic als nens petits que entreno, és que no tinguin pressa, que hi ha molts nens que passen per les millors categories i ara entrenen amb mi. Vull dir que el camí és molt difícil. Quan ets molt petit encara no saps què faràs al futur, per tant, el més important és jugar, divertir-se, i si tens opcions, aprofitar les categories més altes que puguis. Però, el més important és gaudir del futbol, jugar tot el que puguis. El més important és jugar, és igual on estiguis. Jo quan estava aquí no pensava que tocaria aquesta categoria, però no vaig perdre mai l’esperança, que és un punt molt important. Jugar, divertir-se, tenir paciència, treballar molt, i amb tot això, ho aconsegueixes.
PODEU VEURE L’ENTREVISTA EN VÍDEO EN AQUEST ENLLAÇ.
