En aquest article recollim l’entrevista a Paola Buttiglione, orientadora educativa de l’Institut Miramar, per saber com s’han integrat a l’institut.
De què treballes i per què vas escollir aquest treball?
Jo soc orientadora de l’institut Miramar i la majoria de les hores orientaré els alumnes que tenen necessitats educatives especials, però també si passa alguna cosa a l’escola, hem de tractar aquests casos. Si hi ha absentisme, cal estar darrere dels alumnes que no venen a l’institut perquè l’ESO és obligatòria i també de tots els fets que passen en aquest institut, també de disciplina.
Vaig tenir la motivació d’estar amb els joves. Jo abans feia unes extraescolars a primària, a la Marta Mata també vaig anar i vaig veure que el contacte amb els joves o nens m’agradava i llavors vaig pensar que podria provar de fer aquesta professió i a fer el màster, el qual costa molt, a part de diners, però també molta fatiga. A més a més, soc italiana, saps? És a dir, va ser com tot un repte de veure si realment podia fer-lo.
Tenies pensat treballar en un altre ofici abans de ser professora?
Bé, jo vaig ser psicòloga, vaig triar la carrera de psicologia. Doncs volia fer de psicòloga, de fet també faig de psicòloga i tinc alguns pacients encara, però després em vaig adonar que potser la meva fortalesa podia ser més útil a l’escola que més individualment a persones. Quan fas teràpia, és una teràpia individual en la qual pots ajudar a una persona que et paga. Aquest concepte de “pagar” per la salut, em xocava una miqueta amb els meus ideals i doncs per això vaig pensar a fer el màster de professor i treballar en l’escola secundària.
Et va resultar difícil fer de professorat?
El màster va resultar una miqueta difícil, però amb la voluntat es pot fer tot en el món jo el vaig fer de gran, jo tenia uns quaranta quan vaig fer el màster de professor, però això pot demostrar que podem canviar la nostra vida en qualsevol moment. Hi ha prou amb la voluntat: si vull fer una cosa, puc aconseguir-la.
Com va ser la teva experiència allà d’on vens?
Jo vaig venir perquè vaig conèixer a la meva parella, per amor vaig vindre aquí i vaig canviar tota la meva vida perquè el vaig conèixer el 2002 de vacances. Ens vam freqüentar en aquells vint dies de vacances, vam estar junts. Nosaltres ens comunicàvem en anglès i després vam decidir de provar, però mai ens vam dir res. Més tard em vaig quedar embarassada en un d’aquests viatges que fèiem, però era gran ja i vam venir aquí. Com que a Roma no tenia un treball fix, tenia molts treballs, però no un fix, i mentre ell havia acabat les oposicions, ell ja va ser funcionari i aleshores vam decidir que jo vindria aquí. Jo estava bastant contenta encara que tenia miqueta de por pel desconegut. Quan n’hi ha un canvi sempre tens una miqueta d’inseguretat.
Com a estat l’experiència en aquest centre?
Molt bé, perquè vaig aprendre català bé, ja el meu marit m’enviava llibres per poder aprendre català. Els primers dos anys vaig tenir com mutismes selectius perquè clar, era més d’escoltar i no m’atrevia a parlar, però després com vaig tenir el fill, que anava a la guarderia i per això volia comunicar-me amb el professorat, és a dir amb els mestres del meu fill, això va ser el que va estimular-me a fer cursos. A més, jo per poder treballar de psicòloga vaig haver de traduir tots els exàmens que vaig fer a Roma, es diu com validació del títol i això comporta que has de traduir tots els exàmens que vas fer, fer tota una sèrie de documents i després enviar-los a Madrid. I si Madrid no et diu sí, OK, has de fer algun examen més. Però com que jo era del que es deia vell ordenament, o sigui, que la carrera acabava després de cinc anys (ara és menys temps), tots els meus exàmens van ser corroborats, és a dir van ser vàlids i no vaig d’haver fet res més. Després vaig haver de fer el català, vaig fer el A1, el A2, el B1, el B2 fins al C1, que és el que es necessita per fer de professor. També vaig intentar fer el C2, però va ser molt difícil. Vaig fer l’examen, però no el vaig passar perquè és molt difícil.
Què és el que més t’agrada de ser professora?
Bé, M’agrada el contacte amb els joves, poder entendre també com evolucionen i estar amb la joventut, és a dir, no sou ni grans ni petits. Aquesta és l’etapa del desenvolupament de l’adolescència.
